Wilhelm Richard Wagner (1813-1883) és una figura que ha seduït enormement a tot el ventall ideològic de la història europea. Deixant de banda les inclinacions polítiques personals que tenia, la seva personalitat artística ha influenciat veus i obres en el si dels dos darrers segles anteriors, generant crítica, admiració i a vegades aversió a parts iguals i en un mateix individu. De Thomas Mann a Bertolt Brecht, passant per Nietzsche, Anselm Clavé, Joan Maragall, Gabrielle d’Annunzio, Franz Liszt, Walter Benjamin i un munt de personatges més que farien d’aquest llistat, un llistat interminable si els haguéssim de citar tots; l’obra de Wagner esdevé el gran mirall cultural del que Europa pot arribar a esdevenir. La seva obra no és només música ni tampoc literatura. No li basta sols l’art dramàtica o la dansa. La seva obra, com bé se l’ha etiquetat, és una «obra total» que abraça totes les arts i, a més, les transcendeix. L’obra de Wagner arriba a la pregunta primigènia: la pregunta per la vida. Perquè en la constant temàtica que podem resseguir al llarg de la seves diferents produccions, l’autor acaba explicant la vida a través de l’art. És la conjuntura impossible, la radical simbiosi d’aquest arbre tan frondós que ha sigut la mirada europea sobre l’ésser humà i la seva raó de ser. 

Per això mateix, Thomas Mann el qualificava d’«artista modern per excel·lència, el gran prosista i simbolista, músic èpic» perquè era com si, en certa manera, les seves òperes encarnessin en una de sola, tota la construcció artística d’Europa fins a mitjans del segle XIX. Les seves peces recuperaven l’«efecte sense causa» dels tràgics grecs i la seva economia de mitjans, al mateix temps que s’inscrivien en el present més immediat de la modernitat romàntica del moment, que entenia la música com l’«única llengua igualment intel·ligible per tots els homes, la potència conciliadora, la llengua sobirana, que resol les idees en sentiments i ofereix un mitjà universal del més íntim», emprant els mots del compositor i literat. Inscrit plenament en la ideologia Romàntica que s’oposa a la Raó il·lustrada, l’artista alemany creia que en l’òpera, en tant que es valia de la música i la literatura, era capaç d’aproximar-se de debò al que hi ha més enllà de l’home. La literatura, intentant-ho dir i la música simbolitzant-ho però sense dir-ho literalment. 

L’òpera wagneriana era la creació romàntica per excel·lència. Música, literatura s’enllacen a l’uníson i la història dramàtica parla de la mort per aproximar-se a la vida.

En aquesta línia, l’òpera wagneriana era la creació romàntica per excel·lència. Música, literatura s’enllacen a l’uníson i la història dramàtica parla de la mort per aproximar-se a la vida. Pensem en l’escena de la mort d’Isolda a una de les seves creacions més referenciades sobre el romanç artúric de Tristany i Isolda, amb títol homònim, i si no és aquesta la més vívida de tota l’òpera. L’espectador s’oblida de si mateix, s’immersa en l’amor dels dos protagonistes i viu amb Tristany l’agonia més fonda per la pèrdua de l’amor. Perquè és en la consciència de la mort que l’existència es fa més real, més completa. És el cromatisme que Wagner empra per farcir el moment tràgic que satura la mirada del públic i li provoca la catarsi. I és, a nivell d’estudi i reflexió posterior, la seva renovació en el llenguatge musical clàssic, la suspensió harmònica d’aquest instant, que l’autor aconsegueix transgredeix el cànon i es catapulta cap a la modernitat, el que li farà un nom per sempre més cèlebre.

Una veritable «República de les Lletres» que permeti a Europa seguir-se creant i recreant a si mateixa estèticament. Ben al contrari del que passa avui en dia, on la seva idea principal és la de progressar tecnològicament i científica perquè això implica, al capdavall, progres econòmic.

Wagner era un artista exageradament meticulós a l’hora de composar les seves òperes. Ell mateix s’encarregava d’escriure’n el text, composar-ne la música, documentar-se al màxim per ambientar adequadament l’escena, tenir cura del muntatge i del vestuari, assessorar als actors quant als seus gestos, les seves interpretacions i el to de veu, matisar a l’orquestra els crescendo i els forte, els pianíssimo i els silencis, etc. I a més, les seves composicions musicals no mancaven mai d’una filosofia al darrere que creia en una civilització on l’art, la literatura i, sobretot, la música, fossin el veritable motor del seu desenvolupament. Això significa, com bé apunta Rafael Argullol, construir una veritable «Weltliteratur» —terme de Goethe que al·ludeix a una suposada època en què totes les literatures regionals es convertirien en una de sola—, una veritable «República de les Lletres» que permeti a Europa seguir-se creant i recreant a si mateixa estèticament. Ben al contrari del que passa avui en dia, on la seva idea principal és la de progressar tecnològicament i científica perquè això implica, al capdavall, progrés econòmic. Una idea que, si bé és cert que es va forjant des de fa segles i que ja en la societat burgesa de Wagner té una centralitat important, a hores d’ara ha adoptat el seu rostre més descarnat, buit i acrític i ha aconseguit imposar-se finalment a les demés cultures no-occidentals. Aquesta actual «Europa en mans de buròcrates i funcionaris» al servei d’uns personatges que tenen l’acumulació de diners com a primera i última divisa, que diu Argullol, té poc a veure amb l’Europa que alguns dels pares fundadors de la seva «idea moderna», com ho podria ser Wagner, tenien en ment quan l’anomenaven i li atribuïen una certa supremacia moral i cultural. 

«Encara que fos demostrable científicament la idea de la decadència final d’Europa, tindríem igualment el deure sagrat de transmetre a qui fos tot el que tenim».

Ara bé, si desfullem aquesta «Europa» de totes les connotacions que ella mateixa s’ha volgut atribuir històricament, sociològicament; de totes les etiquetes que s’ha posat en nom d’un progrés tècnic superior als altres continents, en nom d’una superioritat el criteri de la qual no era més que la pròpia creença en ella, podríem resoldre que Europa no és més que el seu art. Aquest art que Wagner simbolitzava en la seva més àlgida potència. Però també aquest art que és absolutament divers a cada punt geogràfic però que també ha sigut u, prioritat per entendre l’home en societat. Per entendre la vida. I al mateix temps, aquest art que, començant pel mite grec que li dóna nom, és un art que té per naturalesa construir-se i desconstruir-se, inventar-se i re-inventar-se, crear-se i destruir-se eternament i cíclica. Europa és una aventura que anhela voler-se dir com a única i que, precisament quan ho fa, s’esmicola de nou i necessita qüestionar-se i dir-se diferentment altra vegada. Perquè si no, ¿què és, exactament, Europa?  En un món on totes les veritats han quedat subjugades pel relativisme, on la resposta a la crisi de valors de després de la Segona Guerra Mundial ha sigut la incredulitat i la indiferència; en una Europa que ha deixat de ser una aventura per esdevenir un lloc comú, ple de tòpics, prejudicis, incongruències i males gestions, recuperar, rellegir, re-interpretar les obres d’art que n’han fundat l’essència és, potser, l’única solució que preval. Com deia Ernst R. Curtius, «encara que fos demostrable científicament la idea de la decadència final d’Europa, tindríem igualment el deure sagrat de transmetre a qui fos tot el que tenim».

---

---