Xarxes i música II

Ens trobem a l’equador de l’estiu, possiblement als dies més calorosos de l’any. Unes jornades en què a molts ens costa pensar amb claredat i mantenir la ment fresca. En aquests moments de canícula i nits de xafogor sembla que la reflexió a través de xarxes segueix incessant. Twitter s’erigeix com un oasi de debat enmig del desert que és el món físic, soporífer i dispers. Entre els prolífics retrets, les fake news i les converses abrandades, des de Barcelona Clàssica hem intentat buscar aquells punts de trobada entre els usuaris del món de la música clàssica o melòmans en què s’hi ha compartit contingut interessant. Seguint la nova proposta iniciada des d’aquesta revista, ens disposem a continuar unint en un mosaic d’opinions personals, perspectives i experiències que busca ser el més enriquidor possible.

Les xarxes donen veu al mateix nivell a aquells que parlen de personatges més coneguts com als que ajuden a descobrir-nos-en de nous. Més enllà de crear estats d’opinió i altres tòpics negatius repetits fins la sacietat sobre Twitter, la difusió que tenen certes històries sobre alguns artistes permeten, en certa mesura, fer justícia al silenci que han patit alguns músics per viure en una època de repressió i censura, i els nous talents que no tenen cobertura per part dels mitjans més mainstream.

No és sorprenent que en els espais generalistes dels mitjans de comunicació la música clàssica i la cultura en general adoptin un paper més secundari, a diferència de les seccions de política, economia i esports en què hi abunden els detalls i el vocabulari tècnic.

Sigui per desconeixement o per un lapsus, l’error de la presentadora del telenotícies de Tv3 Raquel Sans a l’hora de pronunciar el nom del Quartet Gerhard va cridar molt l’atenció del compositor reusenc Joan Magrané que no va dubtar en compartir el seu estupor amb els seus seguidors.

Magrané, amb la seva gran activitat com a tuitaire, promet ser un dels personatges recurrents en aquesta secció. Tot i la difusió entre els melòmans de l’obra de Robert Gerhard (Valls, 1896- Cambridge 1970), el públic general sol desconèixer la figura d’aquest compositor, a diferència d’altres com Albèniz o Pau Casals. De fet, la pronúncia del seu primer cognom no és excessivament complicada si la comparem amb la del seu segon: Ottenwaelder.

Atesos els orígens suïssos i germànics del músic, la transcripció fonètica en l’entonació alemanya seria ‘ɡe:ɐ̯hart (es llegiria gueahart). Si mirem, però, l’ésAdir, la guia lingüística de pronunciació de la Corporació Catalana de mitjans audiovisuals, ens de què forma part Tv3, el cognom s’hauria de pronunciar ʒəɾárt, com el nom de Gerard en català.

Carmen Roldán, periodista de tv3, que signava la crònica a la què Sans donava pas, es va afegir al debat en defensa dels seus companys i agraïnt les paraules d’admiració cap a ella.

Aquesta forma catalanitzada de llegir el seu cognom és la que s’utilitza més habitualment i la que en vida sentia més el compositor. Magrané recupera cartes originals de Gerhard en què utilitza en tot moment el seu nom original, fins i tot a l’estranger, en contrast amb les modificacions i castellanitzacions que se n’ha fet per part d’alguns autors i periodistes.

Malgrat els orígens de la seva família, Gerhard es va endinsar totalment en els cercles artístics i intel·lectuals de la Catalunya d’aquells temps i va arribar a formar part de l’anomenat “grup dels vuit”. Un col·lectiu artístic amb noms com Eduard Toldrà, Frederic Mompou, Baltasar Samper i Jaume Pahissa que va veure truncades les seves aspiracions amb l’arribada del règim franquista el 1939. Un bon exemple d’artistes que van estar silenciats per alguns dels seus contemporanis, però són admirats i gaudeixen d’un cert reconeixement en la societat actual.

El record també ha estat present en les paraules d’altres usuaris com l’Almanacat Musical. Un compte de twitter que es dedica a commemorar efemèrides i els aniversaris de compositors i intèrprets vinculats al Principat. El passat 7 d’agost feia 71 anys de la mort del baríton Emili Sagí al País Valencià.

Més enllà del món musical, el llinatge de Sagí ha conreat camps molt diversos. Emili es va envoltar sempre de figures del món artístic: la seva primera dona era ballarina, i la segona soprano. Els seu segon fill, Lluís Sagí i Vela va aconseguir reconeixement com a baríton, seguint l’estela del seu pare. El fill gran, Emili Sagí i Liñán va ser un mític jugador dels primers anys del Barça amb què va disputar fins a 455 partits. Els descendents del tercer fill del baríton també tenien l’esport a la sang i van esdevenir dos reconeguts jugadors de bàsquet dels anys setanta. Apropant-nos als seus descendents més joves, trobem a Bruno Oro, actor i cantant que, igual que el seu besavi, triomfa als escenaris de Catalunya, i l’escenògraf Emilio Sagí, director del Teatro Real de Madrid entre 2001 i 2005.

Per finalitzar aquest recorregut entre músics del territori, és destacable la publicació de finals d’aquest passat mes de juliol que va compartir el fons de l’Arxiu Manuel de Falla en què es difonia la única gravació que s’ha conservat del compositor andalús. Una veu que, tot i tractar-se d’una troballa extraordinària, quedarà en segon pla per molts anys gràcies a la vigència i l’èxit de la veu de les melodies d’un Falla que segueix omplint sales de concerts d’arreu del món.

Un document inèdit i sorprenent que serveix com a comiat de l’arxiu per agafar uns dies de vacances i tornar al setembre amb “les mateixes ganes de sempre”, tal i com han publicat a les xarxes.