Hem de pensar que som una de les fulles d'un arbre,
i l'arbre és tota la humanitat. 
No podem viure sense els altres, sense l'arbre.
— Pau Casals

Una de les frases que més m’han impactat en els meus quatre anys d’estudis universitaris en el grau d’Humanitats va ser la que va formular, fa dos cursos, un dels millors mestres que he tingut mai en els vint anys i escaig de la meva formació acadèmica. Betlem Castellà, parlant de la conquesta espanyola de Mèxic i el Perú entre 1519 i 1541, obrí un debat que encara no havia sentit a ningú formular anteriorment: ¿fou la Il·lustració l’única responsable del procés revolucionari francès que esclata el 1789 que, finalment, acabaria amb la denominada Època moderna i ens portaria cap al nou paradigma d’una Història contemporània? Segons explicava la professora, també hi hagué —i ara retornem a la qüestió que ens ocupava durant aquella sessió— un seguit de noms molt anteriorment que s’oposaren al sistema d’explotació colonial espanyol defensant obertament el ius naturalisme dels indígenes, emparant-se d’arguments com que aquests tenien ús de la raó —la Pedra de Rosetta de la qüestió il·lustrada—, i que com a criatures racionals havien d’estar emparades pel dret natural que els pertanyia: eren titulars dels drets a la seva llibertat i a nomenar les pròpies autoritats.

Entendre la història com si es tractés d’un fluid d’idees que, depenent acceptació en el conjunt de la societat, es tradueixen o no en fets o esdeveniments —i que és només aquesta certa hegemonia de valors o ideals la que ens ha servit per delimitar diferents etapes històriques—, desmunta el principi bàsic de la metodologia d’estudi de la història que la nostra època —és a dir, el període d’anys des que un grapat de persones hem sigut llançades al món fins que en marxem, també llençats cap a una altra banda o simplement descompostos i transformats en alguna altra matèria orgànica—, té unes característiques pròpies i singulars compartides per tot aquest cúmul de gent que som aquí ara, en contraposició als qui hi van ser fa un segle o cent vint-i-quatre dècades. En aquest sentit, les idees de la Il·lustració no eren noves dels 1700 perquè mai abans ningú no hi havia pogut reparar, sinó que en certa manera existeixen des de sempre i foren les circumstàncies determinades les que les intensificaren notablement perquè un gruix social important —un gruix social privilegiat però no prou encara, podríem dir— les reivindiquessin i això conclogués en una Revolució Francesa que tenyiria aquesta centúria amb unes característiques X, Y i Z.

Entendre la història com si es tractés d’un fluid d’idees desmunta el principi bàsic de la metodologia d’estudi d’aquesta disciplina que la nostra època té unes característiques pròpies i singulars compartides pel cúmul de gent que som aquí, ara.

Aquesta forma d’entendre els successos de l’home a la terra des de la remota aparició —aparició?— dels primers homo sàpiens, segons les dades genètiques que tenim fa entre 250.000 i 200.000 anys, m’ha vingut a la ment mentre llegia l’article de Víctor Braojos, «An artist of the 21st Century», la tesi final de Màster a la Guildhall School of Music & Drama de Londres del pianista. Des d’un primer moment, Braojos presenta el document amb un enfocament personal, essent doncs les conclusions que extreu d’un procés d’autocrítica al seu desenvolupament personal i artístic durant els dos anys que dura el Màster, i en general, de tota una vida consagrada a la música clàssica. El text se serveix de la reflexió entorn dels projectes que ha realitzat l’artista per establir els elements bàsics que definirien o s’aproximarien a un ideal d’«artista del segle XXI». Si bé és cert que remarca la impossibilitat d’establir una definició objectiva i immutable d’aquest concepte, perquè està en constant evolució i perquè ens manca perspectiva històrica per tal de parlar de la figura de l’artista en un segle el qual fa tot just vint anys que hem encetat, el pianista de Cardedeu assenta les tres coordenades que, a parer seu, determinen la personalitat artística d’aquesta centúria que ens ha tocat viure: l’equilibri entre la tradició i la creació —una aproximació que té molt en comú amb els postulats postmodernistes, talment com ell escriu—, la concepció de l’artista com a narrador d’històries —«Performer as a storyteller»— i el caràcter obligatori d’aquest de ser un personatge polifacètic, el que denomina «The multifaceted performer».

En el segle XXI, com a artista s’ha de ser polifacètic. Polifacètic, que vol dir saber-se vendre.

Són l’exploració de la tècnica «unusual juxtaposition» que culmina en projectes com Chiaroscuro, la posada en pràctica de la «musical presentation» en, per exemple, el recital a la Sala Eutherpe de León l’any 2017 interpretant la Sonata en B menor de Liszt, alhora que explicant al públic les confluències entre aquesta i el mite fàustic de Goethe, però sobretot els mesos de confinament a causa de la pandèmia de la Covid-19 els que li permeten articular aquest discurs. Un discurs que s’assimila a una de les màximes que se senten en les esferes artístiques i culturals dels nostres dies. Per ser a «today’s artist», cal tenir consciència de pertànyer a un període històric concret, de ser «an updated person who is sensitive to the world and the society in which he is living, being consequently able to create and desing his own projects according to this sensitivity», en mots del pianista.

En aquesta cruïlla, potser seria pertinent preguntar-se: ¿Què és el que ens fa creure tan diferents d’aquells altres artistes dels segles XVIII i XIX que advocaven per una «personalitat artística» que els diferenciava de la resta de la societat: individus excèntrics i incompresos pels altres, empesos per una fúria de les entranyes que els permetia alimentar-se sols de la passió i una idea d’art que els sobrepassava i la qual només podien albirar? I seguint aquesta mateixa lògica: ¿què els diferenciava a aquests dels seus precedents, mestres artesans que treballaven perquè un senyor de l’església pogués fer arribar la història bíblica a una majoria de la població que no sabia de llegir i escriure?

No sé quina és la resposta. Potser no n’hi ha, de resposta. El que sí que tinc clar és que l’argumentació de Braojos convida a la discussió de quin és i quin ha estat el paper de l’artista en la història de la humanitat i obra l’escletxa per qüestionar fins a quin punt el mite de l’artista romàntic és això, un mite i prou, que va servir, en el seu moment d’auge per refermar diferenciar-se dels seus precursors i ara, per diferenciar-nos també dels nostres, alimentant aquest altre mite de l’evolució irrefrenable dels homes a la terra: cada vegada millors, més intel·ligents i lúcids, sempre diferents dels seus avantpassats i dels que no són en aquest estadi de coneixement del món i de la realitat tan elevat que tenim ara. Cap a les darreries de l’article, però, se sent aquella remor subtil però constant i molt compartida que, en el segle XXI, com a artista —i, per tant, com a persona—, s’ha de ser polifacètic. Polifacètic, que vol dir saber-se vendre perquè «one of the most usefull skills that a current performer can develop is learning how to be his/her own promotor». 

Amb mites com el de l’artista romàntic alimentem aquest altre mite de l’evolució irrefrenable dels homes a la terra: cada vegada millors, més intel·ligents i lúcids, sempre diferents dels seus avantpassats i dels que no són en aquest estadi de coneixement del món i de la realitat tan elevat que tenim ara. 

Més enllà de si es tracta de promoure l’obra o, realment, vendre’s a un mateix com a personatge —fixem-nos amb l’efectivitat que té ser un personatge mediàtic fent enrenou i la polèmica a les xarxes—, que ens faria parlar de qüestions que només farien allargar aquesta reflexió cap a racons inconeguts que no vénen al cas, com per exemple el debat sobre si és possible separar la vida i l’obra; m’interessa especialment problematitzar una veritat absoluta i enormement estesa en aquest nostre segle XXI. Actualment —i sempre— un no pot viure si no arriba a final de mes. En d’altres paraules, molt ens pesi i ens costi acceptar-ho, vivim en un sistema que exigeix treballar per tenir un sou per comprar el menjar per  tenir un lloc on dormir o per gairebé qualsevol altre afer que vulguem fer. El que vull dir és que és obvi que un «artista de professió» necessita que ser artista sigui la seva professió. Cobrar uns diners per viure: molt sovint, ni més ni menys. Perquè si no, tal com Aina Vega apuntava a Com parlar de l’inefable en temps pandèmics, és impossible «pretendre viure (ergo, cobrar), d’una feina amb la qual [un] ajuda —exclusivament— a enriquir el [s]eu esperit». 

¿No és aquesta l’expressió àlgida d’un individualisme que ens ha fet creure que nosaltres sols podem aconseguir tot el que ens proposem? 

És en aquest sentit que les noves tecnologies i les xarxes socials són idònies: democratitzen el saber i la informació, els fan accessibles per la major part de la societat i ofereixen eines per visibilitzar-se o visibilitzar l’obra artística (és a dir, el producte) d’una forma pràcticament inèdita fins ara. És una utopia. Ara bé, arribats a aquest punt, crec que també és important preguntar-se: ¿no és aquesta l’expressió àlgida d’un individualisme que ens ha fet creure que nosaltres sols podem aconseguir tot el que ens proposem? ¿No és aquest un altre rostre de l’American dream que fa pensar que és possible ascendir socialment i, a més, fer-ho nosaltres sols? I, en darrera instància, ¿no és aquesta la idea que ens ha conduït cap a una realitat connectadíssima sempre i a tota hora però que ens fa estar més sols que mai? Contra l’ideal d’aquest «artista del segle XXI», potser cal recobrar aquella divisa antiga que «la vida col·lectiva […] és la vida real, [i] no pas les vides separades que portem individualment», prenent les paraules de Virginia Woolf, perquè el paradís —i no pas l’infern— sempre són els altres. 

---

---