Aquest octubre, ‘Barcelona Clàssica’ continua recolzant la nova creació a Catalunya com a un dels eixos essencials de la seva línia editorial, que cristal·litza amb un nou Àudio del mes. Ara que celebrem el centenari de l’Orquestra Pau Casals, l’home que va revolucionar el violoncel, ens ve de gust oferir-vos més música per a aquest instrument, després de la bona experiència amb els Set haikus de Josep Maria Guix, que han centrat a ‘Barcelona Clàssica’ la represa de setembre. La proposta que ha encetat aquesta tardor tan incerta com esperançadora és un producte 100% reusenc: més enllà de Guix, que ens ha acompanyat les darreres setmanes, Joan Magrané i Roger Morelló ens conviden a un viatge sonor dedicat a Joan Guinjoan, l’artista més universal de Riudoms -a tocar de Reus.

Com a joves promeses, el cellista i el compositor van coincidir a les Residències musicals de La Pedrera la temporada 2018/19. Aquest magnífic projecte, truncat temporalment com tants d’altres per la pandèmia, recolza d’una forma incansable i entusiasta des de 2012 tres joves intèrprets cada temporada i, des de 2018, ha introduït la figura del compositor resident. Després que artistes com Ignasi Cambra, Sara Blanch, Carles Marigó, Marta Puig, Anna Alàs, Sara Cubarsi, Joel Bardolet, Víctor Jiménez -a tall d’exemple- o el mateix Roger Morelló rebessin el suport de la institució, Joan Magrané va desenvolupar el seu talent com a compositor i, la temporada passada, Raquel García-Tomás va agafar-ne el relleu.

Joan Magrané (Reus, 1988) és, per tant, el nostre autor del mes, justament, uns dies després que es fes pública la seva nominació als Grammy en la categoria de ‘Composició clàssica contemporània’ (vegeu la nostra notícia). I és que Magrané -a qui, recordem, vam atorgar el Premi Cast@fiore 2018- trenca motlles amb un èxit aclaparador que es fa palès en una carrera sense aturador que ha rebut nombrosos premis i reconeixements de nivell, com ser artista resident la temporada passada al Palau de la Música Catalana. Les seves obres fan les delícies de programadors, intèrprets i públic i la seva implicació en el món musical català va des de Joventuts Musicals de Catalunya, de qui n’és president, fins a situar-se com un autèntic influencer a Twitter que, amb una escriptura adaptada al seu propi dialecte -amb paraules com dûmenge, fenya, ‘nem o nèrvits-, el fan enormement proper i tan present a casa nostra.

La seva obra és talment com la seva personalitat. Una combinació de senzillesa, sorna, ironia i agudesa es filtren en una escriptura que cerca l’essencialitat i es converteix en una filigrana delicada i exquisida. La puresa que desprèn la seva obra no és innòcua i deixa l’oient en una absoluta nuesa emocional que el connecta amb allò més íntim a través d’una autenticitat que apel·la l’intel·lecte i la sensualitat. La seva escriptura és un exercici constant de refinament que aconsegueix una transcendència corprenedora tot i la pretesa intranscendència. La seva voluntat expressiva -manllevant l’expressió de l’estimat Antoni Marí- mai és excessiva ni saturadora, sinó que es revela amb una vaporositat i una subtilesa corprenedores. La seva música és avui, ahir i demà. Perquè és un clàssic ultramodern que gaudeix quan actualitza els materials de la tradició per establir un diàleg amb els més grans amb una vitalitat, originalitat i -fins i tot, ens atreviríem a dir- trapelleria gràcils que responen les nostres preguntes també ara, que tot es transforma per dins i per fora.

L’exercici de la seva pròpia imaginació creadora, si ho diem amb Corbin, l’aparta de l’electrònica i les seves vessants, des de l’acusmàtica a la videocreació, tan en voga entre els nostres artistes. Magrané està arrelat a la fisicitat, a la calidesa dels instruments acústics. Escriu amb paper i llapis i s’abstreu dels fils de Twitter amb “una postura ideològica” que té a veure amb “la mesura humana” (recupereu aquesta virgueria d’entrevista que li fa el company Pep Gorgori a l’ABC). Joan Magrané és un humanista del futur que fuig de les grandiloqüències, la buidor dels temps i l’histrionisme. Es defineix com a “compositor i lector” i, no en va, tant les seves converses com les seves obres parlen des de l’alta literatura, d’un Ausiàs March, Joan Roís de Corella o Francesc Garriga fins a Jaume C. Pons Alorda. La seva mirada és visual i plàstica -recordem el seu interès per Marià Fortuny, Joan Miró o Jaume Plensa- però sense colors i la seva retòrica parla per si sola sense necessitat d’emprar paraules, des de la volatilitat d’una música “gairebé esotèrica” que connecta amb la naturalesa i els orígens. Magrané dibuixa la seva pròpia llibertat expressiva a través de la línia contínua en blanc i negre. Un gravat que expressa la petja del temps i perfila el rostre del futur.

L’obra de Magrané que hem escollit per aquest mes és el Tombeau per a violoncel, que es va estrenar a l’auditori de la Casa Milà com a encàrrec de les residències el 17 de març de 2019. La tradició dicta que el tombeau sigui una obra que el compositor dedica a un gran mestre, com el famós que Couperin dedica a Lully i Ravel al mateix Couperin. Magrané l’escriu en memòria de Joan Guinjoan i s’inspira en la música per a viola da gamba barroca, gest que revela els gustos musicals més íntims de l’autor, que beu de figures com Josquin Desprez, Orlando di Lasso o Claudio Monteverdi i, en aquest cas, la tradició francesa de Sainte-Colombe i el seu deixeble Marin Marais.

El tombeau és un cant elegíac i, per mostrar-ho, Magrané dibuixa una línia melòdica en descens cromàtic amb una escala de semitons que converteixen l’obra en variacions sobre un baix de lamento. El recurs és present en les quatre seccions de l’obra, des de l’ascètic Lento, pensieroso, lent i meditatiu primera part, l’agitació enèrgica i la vivacitat del segon Un po’ agitato, la plasticitat i expressivitat del tercer Sospeso e ondulante, fins a la tranquil·la passacaglia -amb indicació de Lentissimo-, un retorn a l’inici i notes del coral O traurigkeit, o Herzeleid…, de J. S. Bach on, un cop més, Magrané aprofundeix en la seva passió per revisitar la música antiga com a font d’inspiració per a una creació autèntica i de gran personalitat.

Per tal d’aproximar el violoncel a la sonoritat de la viola da gamba Magrané recorre a la Scordatura a la IV corda, on el do s’afina si. Aquest mig to evoca la melangia de la setena corda de viola da gamba francesa, i aquest recurs és emprat generalment amb corda a l’aire, excepte en un moment on sona un petit arabesc. El so del cello es distorsiona amb les tècniques de Sul ponticello i Sul tasto, que ofereixen una sonoritat més fragmentada i amb més estridències, però amb molt de cos i solidesa de timbre. Cal que l’intèrpret combini el moviment perpendicular de l’arc continu amb l’horitzontal en una obra molt demandant, especialment en el procés d’interiorització de la fase inicial. L’artista ha de respondre al detallisme de la partitura, que ajuda a remarcar el caràcter i el tempo de cada fragment, i força l’intèrpret a sortir de la tècnica tradicional per entrar en un món avantguardista que demana un so flotant a través de la lleugeresa de l’arc. Qui regeix el discurs d’aquesta deliciosa filigrana per a instrument sol és la línia melòdica, en aquest cas, cromàtica. Però la linealitat no és un impediment per controlar les polifonies i la generació d’harmònics que se superposen per enriquir el material sonor amb un acurat treball de la ressonància i el vibrat.

Magrané enfoca la composició amb una manera d’entendre l’estructura “més com un jardí, creant espais; una música més estètica que no pas dialèctica, com al nord, basada en la contraposició”. El seu so és més hedonista -sense cercar el plaer estètic per se-, i predomina la línia gestual més que no pas les grans frases, i defensa un discurs molt més poètic que no pas retòric.

En el concert de presentació d’El Primer Palau 2018 vam poder descobrir Roger Morelló, la mateixa temporada que el vam gaudir a La Pedrera (llegiu l’article que li vam dedicar). Actualment treballa el perfeccionament de l’instrument a Colònia amb Maria Kliegel, formació que influeix decisivament en el seu domini tècnic i la seva capacitat expressiva. Des de Pau Casals que el violoncel és un instrument desacomplexat que manifesta una veu amb personalitat i dinamisme i la seva expressivitat el converteix en un dels grans solistes. Morelló és hereu d’aquesta revolucionària tècnica i desperta gran llibertat. Abraça l’instrument amb el cos per emetre un so amb una presència en els greus i, alhora, és fresc i dinàmic en registres més aguts. Hi ha una cerca incansable de la perfecció amb un domini de les dinàmiques i els reguladors envejable, una afinació pulcra i un caràcter determinat. Morelló destaca de l’obra la gran capacitat de l’autor per emular sense manierismes la sonoritat de la viola da gamba amb calculades ornamentacions que, tanmateix, emulen la improvisació lliure i creativa del Barroc.

La clau de qualsevol artista format essencialment en la tradició clàssica és tenir la “ment oberta” per abordar el repertori més nou. El que canvia és el mitjà, però no l’element generatriu de l’obra perquè, com comenta Morelló, “tota la música està enfocada a expressar emocions bàsiques que són les mateixes des de la prehistòria, amb un model que només canvia allò que expressa fruit de la plasmació sense filtres el propi Jo del compositor. La resta és pura tècnica”. Un cop fet el treball d’estudi incansable, Morelló creu que l’artista té molta responsabilitat per fer que el missatge arribi a la societat perquè “només si respons a la teva pregunta existencial pots ajudar els altres”. Fer reviure les obres del passat és tan important com transmetre els nous missatges actuals. Perquè si la música no ens interpel·la es converteix en un llenguatge innocu i banal.

---

---