“La vida és plena de sorpreses”, va escriure a Twitter el compositor català Joan Magrané Figuera poc després de saber que havia estat nominat als premis internacionals Latin Grammy en la categoria de música clàssica contemporània. Opta a aquest guardó tan prestigiós per ‘Dues peces per a piano’, enregistrades per Noelia Rodiles al disc The butterfly effect. 

Aquesta notícia va esclatar intensament a les esferes catalanes de Twitter. La xarxa va omplir-se de mostres d’alegria, d’entusiasme i, també, de sorpresa. La usuària Gina Driéguez, per exemple, va mostrar-se meravellada: “@JoanMagrane nominat als LATIN GRAMMY!!!!!!!!! Amb Bad Bunny i la Rosalía!!!”. I és que la fita “no és poca cosa”, en paraules de l’usuari Guillem_Puig_Vallverdú. Fins ara cap català havia estat nominat en aquesta categoria dels Grammy. 

Diverses institucions, com l’Escola Superior de Música de Catalunya —Magrané n’havia estat alumne— i L’Auditori de Barcelona, van felicitar el jove compositor. Alguns usuaris de Twitter van fer broma del fet que Magrané comparteix la nominació als Grammy amb grans noms de la música contemporània espanyola, com Rosalía i Aitana. Laia Pujolassos, per exemple, va comentar: “Visca!! Espero veure’t dalt l’escenari remenant el cul amb la Rosalia”. Jordi Cornudella va optar per fer referència a una de les obres més populars de Rosalía: “Enhorabona, guapo! A veure si et fan milionària”. Altres usuaris, com Pau Benítez (Trento), van aprofitar l’ocasió per recordar la poca presència mediàtica que sol tenir la música clàssica: “Suposo que ara que l’obra de @JoanMagrane ha estat nominada als Grammy, l’entrevistaran a les ràdios i televisions generalistes d’aquest país (desconec si ho ha fet algun mitjà que no sigui @catalunyamusica)”. 

La nominació de Magrané als Grammy no ha estat pas l’única alegria que ha tingut aquesta setmana l’ESMUC. La sala 2 de L’Auditori de Barcelona va acollir el dimarts passat el concert #WeAreOver, en què els alumnes de composició de la generació 2016-2020 de l’ESMUC van presentar les seves obres de final de grau. La usuària Irene Montagut va compartir a Twitter les impressions que va causar-li el concert: “Mascaretes, distància, música i talent. Molt talent […]. Com bé s’ha dit al principi de l’acte, aquest ha estat un miracle i un luxe. Per què? Hem pogut anar a l’Auditori i assistir a un concert en directe actualment i, alhora, escoltar i gaudir de la música de nous joves talents”. 

A més de ser un espai idoni per comentar l’actualitat i per compartir vivències i experiències, el Twitter també és sovint una àgora de debat intel·lectual. En aquest sentit, Júlia Olivés Ventalló va encetar el dimecres passat una petita conversa de filologia musical: “Directors, filòlegs clàssics, musicòlegs i altres especialistes possibles: Busco arguments SÒLIDS per justificar l’ús de l’anomenada ‘pronúncia germànica’ del llatí en obres de certs compositors. Sense tenir coneixements de la matèria, tendeixo a pensar que no deixa de ser una pronúncia errònia del llatí, però m’agradaria que algú m’ho desmenteixi amb coneixement de causa”.

Tot i que la seva pregunta no ha rebut cap resposta que resolgui el tema de forma definitiva, alguns usuaris van aportar-hi una mica de llum. El compositor Xavier Pagès-Corella va comentar: “Jo crec que si es volgués obtenir el mateix efecte sobre el públic que havia pensat el compositor, s’hauria de pronunciar segons com el públic estigui acostumat a sentir-lo pronunciat. Si no es fes així, la pronúncia cridaria l’atenció d’una manera que no li correspondria i falsejaria el missatge musical. Naturalment, en general això és impossible de satisfer per a tothom… i per tant s’hauria de trobar un compromís segons el lloc i el moment”.

El filòleg Aitor MH va dir que no hi ha arguments que justifiquin la “pronúncia germànica” del llatí, “més enllà que l’obra hagués sigut composta per ésser pronunciada amb aquesta pronunciació”. És a dir, segons Aitor MH només estaria justificada aquesta pronunciació en cas que “el compositor sigui alemany/austríac”. L’usuari Dani Quirinus s’ha posicionat de la mateixa forma que Aitor MH: “L’únic argument que se m’acut és que és la pronunciació que tenia al cap el compositor en fer l’obra”. 

---

---