El ​Festival de Música de la Cerdanya q​ue té lloc a l’Església de Nostra Senyora dels Àngels de Llívia acollirà, aquest ​dijous 13 d’agost a les 22.00h,​la flautista santcugatenca ​Elisabet Franch com a solista de la ​Giorquestra —dirigida per Francesc Prat—, ​amb un repertori molt especial, cuidat i meticulós: una obra de Haydn i​ dues de Mozart que abracen la situació tan fràgil de la cultura en el moment actual. La cita és cabdal: la flautista catalana ja s’ha fet un nom enormement reconegut en les esferes de la música clàssica a nivell internacional i l’ambient, un edifici del gòtic tardà acabat de construir a finals del segle XVI, és idoni per recobrar la llunyana i ara mateix emboirada afirmació que la música ha de ser v​iscuda en directe. Franch, solista principal de la ​Tianjin Symphony Orchestra of China des de fa quatre anys, protagonitzarà un dels pocs concerts que té programats per aquest any i el curs vinent a Catalunya. Després d’haver estudiat piano i violí, la flauta travessera que començà a tocar amb dotze anys, acabà per convertir-se no sols en la seva passió personal sinó també en l’instrument a què dedicaria tota la seva carrera professional i vital. Com ella afirma, l’elecció fou per «la fascinació que els instruments de vent generen en mi; tenen aquesta cosa tan màgica que el so neix de dintre teu mateix», gairebé com si es tractés de transferir una petita porció del que un és en cada alenada.

«Hi ha unes sensacions, sovint inexplicables, que només es poden tenir en el directe, en escoltar la música en viu. Hi ha alguna cosa en la música que fa que el seu llenguatge no pugui ser de entès completament de cap altra manera que no sigui per ella mateixa».

«Hi ha unes sensacions, sovint inexplicables, que només es poden tenir en el directe, en escoltar la música en viu», apunta ella. Hi ha alguna cosa en la música que fa que el seu llenguatge no pugui ser de entès completament de cap altra manera que no sigui per ella mateixa. I aquest motiu bastaria per esperonar a amants de la clàssica a gaudir dels setanta minuts que durarà el concert. «Aquestes sensacions són generades, principalment, per tres factors: la sala, el públic i l’intèrpret» —continua Franch—, i és evident que el aquesta triangulació necessària es desdibuixa totalment en l’s​treaming o el consum de contingut musical en línia. La pandèmia de la covid-19 que plana com una ombra fúnebre sobre nosaltres, amenaçant l’estabilitat de la nostra sòlida i aparentment irrompible quotidianitat, ha refermat veritats que repetíem de memòria com si es fos una mena de mantra aigualit que ens han deixat els milers anys d’història de la humanitat. Una d’elles, la indiscutible dimensió física de l’art per tal que s’esdevingui la catarsi.

Ara bé, aquests dos mesos i escaig de pseudo-normalitat han fet palesa una altra evidència soterrada. En primer lloc, que la cultura es troba als últims esglaons de la jerarquia d’interessos d’aquest país —cosa que, per la seva banda, és tristíssima però sense una resposta clara ens deixa en una situació de paràlisi, desconcert i esterilitat—; i, segonament, que la r​ealitat del món virtual sovint és tan real com la realitat física, talment com en parlava a l’article ‘La realitat i el festival on-line AprÒpera’ i, per tant, sembla que la decisió de fer concerts per xarxes socials o plataformes on-line no fou merament situacional, relegada al parèntesis temporal del confinament estricte. La flautista també ho té clar: «no dic que el directe en viu sigui insubstituïble taxativament perquè el món ha donat una volta molt inesperada i el sector de la cultura és el que més se n’està ressentint i més se’n ressentirà. És evident que l’s​treaming no acabarà amb el viu perquè no ho farà mai, però tampoc no penso que apostar per ell sigui prostituir-se, com creuen alguns. El que sí que és obvi és que en aquell moment, entre març i principis de juny, va ser una necessitat. Familiars, companys, amics, tots em deien que els meus l​ive els alegraven els dies durant el confinament. La gent m’ho deia: sabien que a les 7 de la tarda jo hi seria a​llà i tocaria durant 20 minuts que farien menys monòton la vida tancats a casa». Per aquesta raó, Franch va decidir fer concerts en streaming per Instagram durant el confinament, «per no perdre la sensació de tocar per a algú». S’havia planejat la primavera i l’estiu per poder estudiar i escollir bé el repertori del proper disc, però la necessitat d’expressar-se, de connectar amb els altres, de construir alguna cosa col·lectiva i de fer front a la solitud imposada i incanviable, guanyà el pols a la planificació anterior.

«És molt possible —creu Franch— que tendim cap a una hibridació.» La por inconscient d’una altra aturada en sec i per complet farà, probablement, que no es deixi de banda la programació o​n-line;​ que les xarxes i les seves possibilitats no quedin descartades ni oblidades. La pandèmia ha ensenyat, sobretot als artistes, que si hi ha una cosa segura és que no es pot programar. Que allò de viure en la immediatesa no és buit de sentit perquè de cop i volta tot el que donaves per cert i inalterable trontolla i sembla poder-se esfondrar en qualsevol moment. De fet, comenta la flautista, ja hi ha diversos promotors de festivals i esdeveniments culturals que li han ofert poder fer gravacions en aquesta línia: «Et deixem l’estudi, fas el concert en format concert però en un estudi i després es penjarà al YouTube, on el públic podrà accedir-hi fent una donació», explica. I si tots tenim clar que no és el mateix, també sembla l’única opció. Com la jove intèrpret afegeix: «ara mateix sembla ser que no en queda altra que renovar-nos a nosaltres mateixos, per molt que vagi en contra els nostres principis, per molt que creguem que la música n​o és això.​Fins que no puguem tornar a omplir les sales amb assistents a cada butaca, fins que no puguem recuperar per complet l’aforament dels concerts, haurem de demostrar que la cultura es molt important. I l’opció compartida per a la major part de sectors és adaptar-nos al món virtual.

«Posar-nos d’acord: teatres, orquestres, individuals a favor de la cultura, tot aquell qui cregui que és just i és necessari no tancar als ulls davant la deixadesa dels qui no tenen cap interès perquè la cultura estigui a l’abast».

Quina és, però, la recompensa de tot plegat? I la resposta quant al compliment infranquejable dels requisits i les mesures sanitàries que els governs han exigit al sector cultural? Podem dir que, al capdavall, tot això val la pena? Franch aposta per ser permeables i no descartar el món en línia però no oblidar cap on volem que vagin les coses i, per tant, fer una pressió més forta per fer veure quina és la realitat. «El sector cultural és el que ha seguit més bé les instruccions i el que més ha respectat les mesures. Per la part del públic i per la part dels intèrprets. I hi ha mesures incòmodes, però te’n fas el càrrec perquè és una situació d’emergència». Quan ets a un concert, et trobes en un dels entorns més segurs i implacablement respectuosos però que, al mateix temps, és el primer a perillar i el més vulnerable. «Reinventar-nos està bé, la repercussió mediàtica està bé, però cal alguna acció més directe. Posar-nos d’acord: teatres, orquestres, individuals a favor de la cultura, tot aquell qui cregui que és just i és necessari no tancar als ulls davant la deixadesa dels qui no tenen cap interès perquè la cultura estigui a l’abast».

«Cal apostar per què el que permet qüestionar-nos qui som i què fem aquí, tingui el mateix valor que la resta d’esferes de la societat.»

Perquè, en part, el coronavirus ha servit d’excusa per permetre a alguns pocs de coartar llibertats i restringir activitats i​nútils e​conòmicament parlant. I ara només ens queda recordar-los fins que els eixordin les nostres paraules i els sigui inevitable apostar no només perquè la cultura pugui esdevenir-se com ha fet fins ara, sinó perquè aquesta, que ens emociona, que ens entreté, que ens commou, que ens fa gaudir i conèixer, ho sigui per a tothom. Cal apostar per què el que permet qüestionar-nos qui som i què fem aquí —des de la música clàssica fins les produccions contemporànies, des de la pintura plàstica a les obres literàries actuals passant per tots i cadascun dels múltiples rostres que té allò que entenem per art i humanitats—, tingui el mateix valor que la resta d’esferes de la societat. És primordial si no volem convertir-nos en, com diu ​Vargas Llosa,​ un «món sense desigs ni ideals ni desacataments, un món d’autòmats privats d’allò que fa l’ésser humà sigui de veres humà: la capacitat de sortir de si mateix i transformar-se en un altre, en altres». I aquesta és la «utilitat de les coses inútils» que, al capdavall, ens fa lluitar per un món millor.

---

---