El ‘Concert Verdi’ del 30 de juliol de 2020 fou el darrer concert del Festival AprÒpera, el festival en línia d’òpera de Sant Cugat a càrrec de Marc Sala, director artístic i tenor que des del seu debut com a Tamino amb l’Escola d’Òpera dels Amics de l’Òpera de Sabadell, la seva carrera professional no ha parat de créixer, mogut per la passió que aquest gènere musical li genera i la motivació personal d’apropar-lo a tots els públics. Aquests dos elements són també l’esperó que féu néixer el festival de concerts lírics duts a terme a través de l’aplicació digital Zoom. La ideació del projecte feia temps que es gestava a foc lent. Com Sala explica, hi ha molts anys i molta dedicació darrere les produccions que han anat fent al llarg d’aquest juliol. De fet, AprÒpera fa un any que existeix: en forma de conferències en petit format a l’Ateneu santcugatenc i al Teatre Auditori de Sant Cugat que pretenien aquest ambiciós objectiu de «fer arribar l’òpera a tothom».

«L’agenda va quedar trastocada completament pel coronavirus», confessa Sala, i la idea de fer créixer el projecte de manera sostenible fins a poder transmutar de les xerrades a un concert per trimestre, va haver de ser avortada de sobte. Tot cancel·lat. «Quan va passar això, vam decidir reconvertir el cicle ‘Òpera entre copes’ en un cicle en línia, amb la inestimable col·laboració d’Amics del Liceu, Teatre-Auditori de Sant Cugat, Casa Orlandai, Amics de l’Òpera de Sabadell i sobretot del sommelier Xavier Roig de la botiga Cal Feru de Sant Sadurní d’Anoia, ja que cada òpera anava convenientment maridada amb un dels seus vins. En aquestes conferències vam gaudir de la participació d’il·lustres convidats com Carlos Álvarez, Ludovic Tézier, Charles Castronovo, entre altres». El que era l’inici d’una crisi cultural inèdita i que podia suposar, per tant, la mort prematura d’una iniciativa que tot just estava naixent, va acabar esdevenint una plataforma nova d’aproximació a l’òpera que, de retruc, atansava l’AprÒpera encara més cap a una de les seves premisses principals. 

El que es va presentar com una bufetada i semblava un repte impensable, ha suposat una re-invenció que ha fet més propens poder «desmuntar prejudicis», a vegades inherents per l’aureola que cobreix tot allò que s’entén per «clàssica», i procurar per una «proximitat amb l’artista» real.

«Vam fer una prova pilot i en vam obtenir una sorpresa molt grata: malgrat ser on-line i de pagament, vam tenir una mitjana de 95 persones connectades. A les dues primeres conferències, que van ser gratuïtes, hi va haver unes tres-centes persones de públic. En només deu dies, la nostra Newsletter es va quadruplicar», realça Sala. «Internet va ser una mena de salvació». El que es va presentar com una bufetada i semblava un repte impensable, ha suposat una re-invenció que ha fet més propens poder «desmuntar prejudicis», a vegades inherents per l’aureola que cobreix tot allò que s’entén per «clàssica», i procurar per una «proximitat amb l’artista» real. Fins i tot la gent gran, que no ha socialitzat en aquesta era on allò digital és omnipresent i omnipotent, va poder gaudir de la interpretació de grans artistes de renom catalans com Sara Blanch, María Hinojosa Sáenz o David Alegret; i de les converses amb tots ells a través del xat, fent que l’oient pogués sentir-se —potser a diferència del concert en viu— un membre plenament actiu del directe musical.

En molt poc temps, l’horitzó de l’AprÒpera havia canviat. I no podem negar-ho: el directe és insubstituïble. Més en la música clàssica que no té microfonia. Talment com Marc Sala afirma, en un concert de clàssica hi ha una mena de màgia que recorre des de l’instrument de l’interpret fins l’orella del públic, el so es desplaça com si es mogués en un engranatge de fils invisibles i delicats que fan estremir el cos i l’ànima, sempre i només amb el propi cos, des de i per la pròpia pell. Ara bé, si l’única altra opció era quedar-se sense música durant el que fos que hagués de durar aquells mesos d’incertesa i solitud, l’alternativa de la digitalització pesava més a la balança que no pas la seva negativa. 

De la mateixa manera que no ens qüestionem que un producte material descobert i aconseguit a Internet val diners, tampoc no hauríem de pressuposar que la música a xarxes socials no tindrà un cost econòmic. 

Amb tot, el desconfinament va acabar arribant i poder sortir el carrer —sortir el carrer a caminar! Qui pensaria que passejar lliurement hauria estat prohibit durant tres mesos?— era també una proposta seductora per tothom. Teníem cansats els ulls d’estar enganxats a la pantalla o és que la inèrcia ens va portar a voler fer el que la rutina ens oferia com a «normalitat»? Així doncs, malgrat el consum cultural a Internet va afluixar una mica, la programació de les cinc òperes on-line que el festival d’òperes havia organitzat va ser tot un èxit. Però totes les notícies tenen un revers menys lluminós. Marc Sala matisa que aquesta democratització de la cultura, sobretot la música, que Internet ha promogut i que la Covid-19 ha catapultat exponencialment, sembla que hagi de portar el requisit de gratuïtat econòmica. Penjar contingut professional a les xarxes pot ser alliberador, i més en moments excepcionals on els vincles comunitaris perden la seva essència física, i trenca el mur infranquejable d’entendre la clàssica com a música culta, elitista i inaccessible; però també precaritza encara més el sector. La feina de músic és una feina: requereix preparació, esforç, dedicació i una gran inversió econòmica. Demana moltes hores d’estudi i una formació exigent. És, també, un sector reduït i altament competitiu. Darrera la figura del músic, a més, també hi ha tot un equip de persones que han consagrat la part laboral de seva vida no a crear sinó al fet que aquesta creació pugui realitzar-se, transmetre’s, arribar al seu objectiu: commoure el públic. Des de tècnics de so fins a gestors culturals, el món de la clàssica és un món on l’ocupació laboral transcendeix més enllà dels murs del que és estrictament artístic. I sense ells, un concert en viu tampoc no és possible. Així, de la mateixa manera que no ens qüestionem que un producte material descobert i aconseguit a Internet val diners, tampoc no hauríem de pressuposar que la música a xarxes socials no tindrà un cost econòmic. 

Arribats a aquest punt, és pertinent preguntar-nos què és la realitat. Potser no és exagerat apostar per creure que durant els tres mesos confinats, la realitat era més aviat a la pantalla que a la solitud de quatre parets fent de presó, monòtones i buides. Si és així: on queda «la realitat»? A aquest indret abstracte que anomenem Internet o al lloc físic on, per exemple, es trobava el pianista Josep Buforn aquest dijous interpretant Verdi? L’auge inèdit de contingut de qualitat cultural que la Covid-19 va catapultar ha evidenciat, encara més, el problema filosòfic del nostre moment històric: el món virtual és, a vegades, tan real com el món físic i el llindar entre els dos és ambigu, confós i mescladís. Negar taxativament, doncs, la realitat virtual de bones a primeres no només és una aposta allunyada de les preocupacions i eines vigents actualment sinó que també pot suposar —com es va veure entre març i juny— l’extinció d’aquesta «forma d’expressió humana, exclusivament humana, que és l’art», emprant els mots de Marc Sala i que en el fons, no és més que la pròpia definició de la necessitat d’expressar, dir alguna cosa. 

La qüestió rau, potser, en pensar-la de nou sense reinventar-la; en augurar noves vies d’atansar-nos a l’òpera, posant el cas que ens pertoca, des de la seva vessant històrica i més fidel possible al seu naixement i, al mateix temps, fer-ho també des de la més febrosa actualitat, sabent-la des de les eines i la metodologia del segle XXI.

Per altra banda, però, tampoc no s’hauria de tractar de sucumbir a l’obligatorietat de fer el que es fa ara on aquest «és el que es fa ara» és l’imperatiu categòric inqüestionable. Una actitud avesada a ell és acrítica, submís i estèril. I, a més, en traslladar absolutament la música del terreny de «lo» físic a aquesta mateixa realitat del qual parlàvem, sembla que tenim la sensació que hi ha alguna cosa que li’n corromp l’essència, li’n trenca l’element constitutiu. En privar-li de la seva fisicitat, de la seva presència corporal, la música perd part de la seva «màgia», part d’allò que l’ha fet eterna i immortal passant els filtres de la història i els vels del temps i mantenir-se, encara, intacta. Sala ho té clar: «l’obra artística en si és la que és. No es pot modificar l’essència de la òpera o de la musica clàssica que ja està composta. Sempre hi haurà les ganes de consumir novetats i això passava abans, ara i passarà d’aquí molts anys, seguint la lògica —il·lògica, sovint— de l’espècie humana. Però hi ha una sèrie d’obres que han arribat per quedar-se: si la musica és bona sempre hi haurà algú que l’apreciarà de veritat». La qüestió rau, potser, en pensar-la de nou sense reinventar-la; en augurar noves vies d’atansar-nos a l’òpera, posant el cas que ens pertoca, des de la seva vessant històrica i més fidel possible al seu naixement i, al mateix temps, fer-ho també des de la més febrosa actualitat, sabent-la des de les eines i la metodologia del segle XXI. De ben segur que la solució no és una i que la pregunta es manté oberta durant molt temps. Però no és, aquest, el veritable fons sense fons del fet artístic?

---

---