L’escenari postCovid-19 fa aflorar tots aquells dubtes i temors que durant la pandèmia havien anat sorgint indiviudalment. La pandèmia va generar enormes discussions, debats i nous interrogants fruit d’haver irromput en la nostra vida i capgirar totes aquelles rutines centenàries, horaris preestablerts i compartits arreu, hàbits col·lectius i dinàmiques del nostre dia a dia en societat, però també van posar en dubte veritats i essències en relació a la construcció del nostre sistema i com funciona. És evident, doncs, que afectà a la música —que és una esfera fundacional de la nostra forma d’entendre la vida— i a la manera de consumir-la. Més enllà del debat #enviu versus #streaming que Barcelona Clàssica sintetitzà en un article d’Aina Vega, aquesta setmana una de les polèmiques més fervents de Twitter ha girat entorn si la producció i interpretació d’artistes locals hauria de ser una prioritat donades les circumstàncies de crisi i precarietat del sector musical. 

Durant tot l’estiu, molts dels concerts han sigut protagonitzats per músics catalans, des d’intèrprets a compositors, fent palès que la qualitat de tots ells era innegable i, sovint, massa poc reconeguda. Però l’allau de posicionaments a favor d’aquesta preferència ha tingut lloc després de la publicació de la nova programació del Liceu precisament perquè la temporada 2020-21 incorpora grans veus de referència del panorama musical internacional però, en general, deixa una mica al marge al talent del país, que fou qui principalment omplir les xarxes socials durant el confinament perquè no hi hagués un absolut buit de contingut musical. Amb tot, el concert que féu encendre l’espurna de la crítica fou el que, de fet, obra la temporada. El proper 20 de setembre de 2020 a les 21.00h tindrà lloc, al Monestir de Montserrat, Del dolor a l’esperança, amb les cèlebres Novena simfonia de Beethoven i el Rèquiem de Mozart. i l’estrena de l’adaptació Virgencita d’Arvo Pärt. La direcció va a càrrec del català Josep Pons, però les veus solistes les de la soprano Nadine Sierra, la mezzo Elina Garanca, el tenor Xabier Anduaga i el baix Tareq Nazmi; amb l’acompanyament de l’Escolania de Montserrat, l’Orquestra Simfònica i el Cor del Gran Teatre del Liceu. 

El professor de la Universitat Ramon Llull i crític musical de l’ARA, Jaume Radigales, escrivia amb un to punyent la manca de sentit comú de no haver apostat per intèrprets catalans ja avesats a aquests dos grans noms de la clàssica. Ho expressava així:

La declaració ha generat moltes respostes, algunes d’elles intentant emfatitzar en la potència del repartiment pel reconeixement dels artistes a nivell mundial, com la d’Albert Mena.

Amb tot, la tendència majoritària ha sigut seguir la línia de Radigales, apuntant cap a reflexions que van més enllà de la pròpia programació del Liceu, com ho és la pròpia vigència d’un sistema que ha fet fallida definitivament amb la pandèmia. En mots d’Oriol Pérez, ha suposat «la mort d’un món, d’un model i d’uns patrons.»

Des de fer memòria que han sigut molts els artistes catalans que han patit la cancel·lació de concerts, produccions i assajos, fins a suggerir les limitacions logístiques i de mesures de sanitat que suposa el viatge d’intèrprets d’altres parts del planeta, els tuitaires melòmans han anat dient la seva en aquest fil del Twitter que s’ha allargat considerablement.

De fet, la polèmica musical de la setmana s’ha estès fins i tot cap a d’altres posts, com podem veure en el cas d’una resposta a l’article que Barcelona Clàssica havia dedicat a la nova programació del teatre de la Rambla. 

---

---