Aquest mes d’agost posem una nova melodia al nostre calorós estiu. Dediquem el nostre ‘Àudio del mes’ a l’obra per a quartet de guitarres Tierra, polvo, tumba, de la compositora catalana Núria Giménez Comas, una peça d’arrels tel.lúriques que recorda les víctimes de la Guerra Civil. L’Aleph Guitarrenquartett el va estrenar el 2019 en el marc del Festival Mixtur de Barcelona.

En aquesta obra acústica, el so de la guitarra i la seva vigorositat es contraposen amb la mort inert de les víctimes de la guerra espanyola, especialment aquells que no han tingut sepultura o bé les restes dels quals ni tan sols s’han trobat. Tierra, polvo, tumba parla de la materialitat que queda després de tota una vida espiritual arrelada a la terra.

Es tracta d’una obra escrita i dedicada al quartet de guitarres Aleph, que es basa en un gest que fa de motor principal de l’obra. Els trets s’apaguen, mentre els canvis de timbre i els gestos passen a ser completament silenciats. Aquests elements són sempre presents en les dues parts de la peça, amb una primera part rítmica i sonora, que és succeïda per un passatge progressivament més líric i expansiu que deixa espais de ressonància amb moments de més i menys vigorositat fins que el so s’extingeix de forma orgànica. La peça s’extén com una mena de travessia per diferents paisatges, que es metamorfitzen a través del gest de l’instrument dibuixant textures fluïdes que intenten desenvolupar-se però que són sufocades per esgarrapades a les cordes, abocades a un final obert.

L’element musical predominant en aquesta obra, que aporta molta energia i caràcter, alhora que l’acosta a la música popular espanyola, és el tractament del rasgueado, una tècnica musical guitarrística que implica no només el so, sinó també el gest, silenciós, però carismàtic i virtuós. Es tracta de “rascar” en un gest rítmic ràpid i àgil amunt i avall de la corda, molt característic del flamenc que ajuda a arrelar tant temporalment com espacial l’obra, una manera de fer vibrar totes les cordes amb tots els dits, que s’obren com un ventall. D’aquesta manera, el gest es converteix en un element molt interessant i, en el transcurs del viatge sonor, també s’esdevé una progressió visual plena de contrastos entre la simplicitat i la complexitat. Recomanem que, addicionalment a l’àudio que caracteritza la nostra secció, mireu aquest vídeo, on la terra evoca polls i el pols invoca les tombes dels que jauen al costat del mateix dictador que els ordenà executar.

Tierra, polvo, tumba presenta passatges molt sorollosos, mentre que d’altres són més tranquils i silenciosos, amb una percussió profunda i ressonàncies, però molt atractius, especialment quan la melodia és rubato o presenta glissandi i hi ha jocs tímbrics. Hi trobem una clara referència a la Nana de Manuel de Falla, i una de les estratègies més potents que es presenten darrera de la composició és la voluntat de crear un espai polifònic.

La compositora Núria Giménez Comas parla més d’evocació que no pas d’homenatge en un exercici de memòria històrica tan necessari com transformador motivat, precisament, per aquest fet tan brutal com el de moure les despulles de Franco del Valle de los Caídos al cementiri de Mingorrubio-El Pardo (Madrid). El motiu que al.legava el govern per a la reinhumació és que se situés el cos del dictador on no pogués ser glorificat.

Per aguantar aquests dies tan calorosos d’agost, Núria Giménez Comas ens recomana quatre obres. No et perdis la playlist de la compositora de l’àudio del mes! Totes aquestes obres desprenen llum i frescor, però també la melangia d’altres temps que enyorem i només si som responsables i solidaris amb els altres tornaran.

‘Treize couleurs du soleil couchant’, Tristan Murail

Aquesta obra per flauta, clarinet, piano, violí i cello és una de les primeres obres per a electrònica en viu de Murail, que inaugura la tècnica de la ‘modulació en anell’ en una situació electroacústica. La forma de l’obra es pot reduir a 13 intervals generadors que interpreten la flauta i el clarinet. El modulador calcula les freqüències addicionals i diferencials i enriqueix el so de les cordes. L’objectiu de la modulació és crear ombres en certs passatges transicionals entre seccions, sovint per anunciar o doblar els sons tocats per les cordes. En aquesta obra, l’autor desenvolupa els conceptes de premonició i perllongació d’un complex de sons.

‘La mer’, Claude Debussy

Es considera àmpliament com una de les obres orquestrals més importants del segle xx. És una obra mestra de la suggestió i la subtilitat en la seva rica descripció de l’oceà, que combina una inusual orquestració amb encisadores harmonies impressionistes. Es podria considerar la primera obra que té una forma «oberta» – un esdevenir sonor o «successió sonora… un procés de desplegament en el qual les nombroses nocions d’exposició i desenvolupament coexisteixen en un esclat ininterromput». La descripció que Debussy fa de la mar evita la monotonia a través de l’ús de multitud de representacions de l’aigua que podrien ser classificades com onomatopeies musicals, que evoquen la sensació del sacseig de les ones i suggereixen el clapoteig de les petites gotes d’aerosol en caure.

‘Orfeo’, Claudio Monteverdi

Influenciat per Euridice, de Jacopo Peri, Monteverdi deixa de banda el barroquisme medieval i dona pas a la monodia acompanyada. El llibret de la seva “favola in música” permeté al compositor traçar tota una gamma d’intensitats dramàtiques i entreteixir en la rica varietat de l’acompanyament orquestral formes musicals antigues i noves i va aconseguir una síntesi estilística, resum de tot el millor de la música profana vocal de la seva època. La veu d’Orfeo serà la precursora de les ‘àries de bravura’ del Barroc italià, i l’obra presenta el recitatiu dramàtic de Peri i Caccini, la rítmica insinuació de la chanson francesa, la tradició polifònica del motet i el madrigal, les floritures de la línia vocal i el cromatisme i la dissonància de les més avançades pràctiques.

‘Nocturne no. 1 per piano’, Gabriel Fauré

L’obra pianística de Gabriel Fauré és una de les més destacades del fin-de-sciècle francès, caracteritzada per una contenció i un reteniment clàssics que defugen el virtuosisme per se. Aaron Copland descrivia els nocturns com a obres amb “intensitat en un fons de calma» i, efectivament el primer nocturn per a piano de l’autor francès és una peça lírica i apassionada, de vegades angoixada o completament elegíaca en la qual, malgrat tot, les emocions no acaben d’esclatar mai. La melangia que desprèn aquesta obra és un record per a les víctimes del Coronavirus, però també als morts de la Guerra Civil que reivindica Núria Giménez Comas a Tierra, polvo tumba, el nostre Àudio del mes.

L’àudio que sentim es va enregistrar el dia 1 de juliol de 2020 a Kubus, a la ZKM de Karlsruhe, sota la direcció del tècnic de so Sebastian Schottke.

---

---