Fabra i Coats s’omplia el passat diumenge 13 de la tarda de la innovació musical més recent de la mà de la viola d’Anna Puig. Com hem explicat a aquesta revista, el Festival Mixtur aposta aquest any per la creació de música contemporània a través dels mitjans digitals adaptats a la situació excepcional actual. En aquesta ocasió, s’oferia un concert amb una primera part amb dos peces sorgides del Taller de Composició del festival d’aquest 2020, Hemispheres d’Evelyn Frosini i Groviola de Jeeyoung Yoo, i Vortex, encàrrec de Mixtur fet a Inés Badalo. I una segona part amb una obra consagrada de l’espectralisme com Prologue escrita pel francès Gérard Grisey el 1976, en la primera vegada que Anna Puig l’havia d’interpretar en públic, però que no es va acabar poder tocant.

L’experiència del visitant és d’una immersió artística total des de bon principi. Les despullades parets de rajola de l’espai industrial que un dia va ser Fabra i Coats ens traslladen a un món singular i d’avantguarda artística. L’ampli vestíbul que dóna la benvinguda al públic sorprèn amb diverses instal·lacions sonores i plàstiques d’artistes com Laura Llaneli i Jan Mech. La sala és fosca, amb una profunditat onírica només trencada per la verticalitat d’alguna columna de ferro que sosté un sostre poc visible a la vista. Darrera l’auster escenari, amagada, se sent com l’artista afina la viola, un fet que denota que el concert tindrà una proximitat i transparència cap a l’espectador que s’agraeix molt en aquest tipus d’actes, especialment per la gent que no està habituada a aquest gènere musical.

El públic present té una mitjana d’edat menor a la dels concerts de música clàssica. Algun estudiant de l’ESMUC amb la seva pertanyent bossa de marxandatge, un veí de Sant Andreu, un familiar de l’artista… Les notes que interpreta a la primera obra, Hemispheres, es van propagant i adaptant a diferents textures sonores modulades digitalment. Quan acaba aquesta peça, Anna Puig baixa de l’escenari, s’amaga uns instants a les bambolines i reapareix pocs segons després. Això ajuda a accentuar el canvi sonor i la diferència en l’ús dels recursos musicals de l’instrument entre la primera i la segona obra.

La segona proposta, Groviola, comença amb un pizzicato i, a mesura que van avançant els compassos, el peu es converteix en un instrument de percussió més que acompanya la viola. Puig excel·leix en les dinàmiques, protagonistes en aquesta creació que recorda al color musical de les obres litúrgiques de la grècia antiga. Els gestos facials de l’artista no són gaire expressius a l’hora de tocar les creacions, una cosa que es compensa amb el fet que el cos es balancegi i desplaci en sintonia amb la música interpretada. 

La tercera peça és plena de dissonàncies, jocs amb les dinàmiques i tensions de les cordes amb l’arc. Cap a la meitat de la partitura, la cerverenca deixa l’arc al faristol i toca en pizzicato un fragment que recorda l‘Asturias d’Albéniz.

En un moment de gran tensió, poc abans del final de l’obra, una de les cordes de la viola se li trenca i surt disparada direcció les clavilles. Instantàniament es fa un silenci i la gent resta expectant al què passarà. L’artista deixa anar un “ho sento”, recull l’instrument i baixa de l’escenari. Els seus companys de l’organització del Mixtur comencen a comentar què ha passat. No hi ha recanvi per aquesta corda i pel fet de ser diumenge les botigues musicals són tancades. Puig, visiblement nerviosa, fa un senyal de decaïment i s’ofereix a repetir el concert en les condicions més òptimes en una altra ocasió. 

Cal reflexionar sobre aquest fet que, en cap cas posa en dubte la qualitat artística de l’artista, demostrada amb les primeres peces però que, si més no, sorprèn. Cada compàs de música en directe oferta al públic conta. Cal demostrar a l’audiència que la música en directe és bàsica perquè cada cop siguin més els que se sumin a la reivindicació de tanta gent que està lluitant per la pervivència de la cultura i per fer entendre que l’expressió artística és un dret essencial. 

Independentment les circumstàncies darrere aquesta inhòspita situació, la justificació donada de cara al públic present no és massa comprensible en la societat actual, en el món de l’ara i aquí, en què disposem d’un gran nombre de recursos per aconseguir el que necessitem. Si més no, creiem que la preparació de l’esdeveniment i desig d’oferir un bon concert hauria d’haver previst aquesta situació.

Malgrat la incredulitat dels assistents i algun sospir de sorpresa, els assistents arranquen a aplaudir l’artista. Sense que es pugui interpretar Prologue de Grisey, la darrera obra, l’audiència se’n va de la sala. Afortunadament, la joia de les obres inèdites fa que no doni la sensació que s’ha produït un concert que ha quedat incomplet. Assistir a l’execució d’aquestes creacions és enriquidor i guaridor per l’ànima en uns moments en què es necessita música més que mai. La música contemporània i de nova creació que potencia el festival Mixtur compleix aquesta funció amb escreix, apropant-se al més profund de les emocions humanes.

---

---