Amb l’objectiu d’establir ponts entre cultures, continuem amb el nostre recorregut per la Mediterrània i els seus tresors musicals. El Magreb i el Mashreq ens mostraren que la tan nostra i tan preuada música clàssica de Bach, Mozart i Beethoven s’estén molt més enllà de les fronteres del vell continent, entrellaçant-se amb les clàssiques d’altres regions, països i tradicions també cultes, una prova de que la música clàssica no és, al final, tan exclusivament europea com ens pensàvem. Però què passa quan donem la volta a la qüestió i ens ajustem les lents per mirar exclusivament a Europa? Ens venen a la ment la Itàlia del Renaixement, la França i l’Anglaterra del Barroc, l’Àustria del Classicisme i l’Alemanya del Romanticisme, però un cop esgotat el repertori, tot es difumina en uns límits borrosos els quals no gosem traspassar, més enllà dels compositors dels nacionalismes romàntics que tan ens toquen al cor. I és que els propis orígens de la clàssica no es troben a la Itàlia de Monteverdi, sinó en les civilitzacions de l’Antiguitat, entre les quals, Grècia.

El mateix concepte de música prové de la paraula mousiké grega, que a la Grècia Clàssica reunia sota el seu significat tant la música com la poesia i la dansa. Aquesta rebia un paper tan important dins la societat grega que ja es considerava entre els coneixements primordials que s’ensenyaven a les escoles i, molt sovint, es concebia lligada a les divinitats, tal i com succeïa en altres civilitzacions com Mesopotàmia o Egipte. En referència, concretament, a la música, els filòsofs dedicaren especial atenció al seu estudi i a les concepcions que més tard establirien de les bases del desenvolupament musical posterior a l’Europa occidental. Si bé les opinions d’aquests filòsofs varen ser molt diverses: els Pitagòrics es centraren en allò abstracte i teòric de la música, alhora que Plató en condemnà l’ús per plaer, mentre Aristòtil, per la seva part, no en sentencià l’aspecte sensual però sí que menyspreà rotundament el treball d’instrumentista. D’aquí s’entén que els grecs clàssics es decantessin per la música acompanyada d’un text poètic cantat, que incitava a la reflexió, per damunt de la música purament instrumental que, tot i ser agradable, era considerada irracional.

La Roma Clàssica fou l’encarregada d’heretar i transmetre la cultura grega a Occident, que també s’emportà el focus d’atenció d’una regió que quedà enfosquida en la penombra de les guerres que seguiren a l’esplendor d’Alexandre Magne. Si més no, la llum de les melodies de Constantinoble, capital de l’imperi romà d’Orient, tornà a fer brillar la mar Egea. La música bizantina (en grec: Βυζαντινή Μουσική) és sovint lligada amb el cant sagrat medieval de les esglésies cristianes, especialment la grega ortodoxa. El seu sistema modal, basat en els antics modes grecs, vertebra el desenvolupament de les formes himnogràfiques del kontakion, un llarg i elaborat sermó mètric que recull l’obra cimera que s’ha pogut conservar de l’època, L’Irmologion (en grec: τὸ εἱρμολόγιον). En ella, els heirmos en estil sil·làbic es reuneixen sota un voluminós llibre que comprèn els rituals litúrgics de l’imperi en un conjunt de més de mil troparion – himnes litúrgics curts, encapçalats per les melodies dels heirmos i que es constitueixen en odes o cànons. Eren disposats en un octoecho (el sistema musical de vuit modes) i tot el sistema de música de la regió, que presenta una estreta relació amb la música de l’Antiga Grècia.

Tot i remuntar-se a les primeres comunitats cristianes del desert del Sinaí, la música bizantina utilitza tota una paleta de melodies per donar color als textos bíblics i himnogràfics del cristianisme, que es conservaren amb cura dins dels monestirs fins als nostres dies. Molt sovint és emparentada amb el cant gregorià per ser una melodia vocal sense acompanyament instrumental. Si més no, ambdós cants difereixen en el llenguatge i l’ison o nota pedal, base vocal estable i greu sobre la qual es desenvolupa la melodia, un seguit de notes que es mantindrien intactes fins als ritus actuals.

Lluny dels preceptes de l’Islam actual, els turcòmans – poble provinent d’Àsia central i que actualment s’estén des de les minories ètniques de Grècia a la Xina, passant per les poblacions majoritàriament turques de Turquia i Xipre, a més de les repúbliques centreasiàtiques – adoptaren el sunnisme dels àrabs llevantins que s’havien establert a Palestina i les terres de l’actual Síria i Jordània. Un cop Constantinoble passà a ser anomenada Istanbul i la seva població cristiana deixà pas a la majoria musulmana, els otomans expandiren el seu domini sota la sobirania del Sultà Mehmet II en un imperi que, en el moment del seu màxim esplendor al segles XVI i XVII, acabaria per unir els tres continents en un estat multiètnic i multiconfessional, governat per la dinastia d’Osman.

Controlant una vasta part del sud-est europeu, l’Orient Pròxim i el nord d’Àfrica, els ritmes dels tambors de l’exèrcit turc arribaren a les portes de Viena l’any 1529. Tot i que Solimà el Magnífic s’hagué de retirar a les portes d’Istanbul amb l’arribada de l’hivern, la remor de la mehter – la banda genísser del Sultà – mantindria Viena amb l’ai al cor durant molt de temps. Tot i que el terme, tècnicament, fa referència només a un dels músics d’una de les primeres bandes militars de la història moderna, la mehter és coneguda a Turquia amb el nom de mehterhane, o conjunt de mehter. Avui encara és possible escoltar les enèrgiques i ornamentades melodies acompanyades dels címbals en les visites del Museu Militar d’Istanbul (si bé, més a efectes turístics, que purament culturals).

Es diu que la influència d’aquest “contingent músic-militar” va inspirar als propis Mozart i Beethoven. Com no tenir-los en consideració, sent, aquesta afirmació, provadament certa? Els successius intents de prendre Viena que seguiren el setge de 1529 deixaren al descobert la curiositat pels colors dels vestits turcs, les costums, els menjars… i la música. Molts compositors es bolcaren en satisfer aquesta fascinació amb la composició de peces “turques” d’alguna mena, d’entre elles Gluck (La Rencontre imprevue), Joseph Haydn (Simfonia “Militar”, L’incontro improvviso), Franz Christoph Neubauer (Sinfonie a grand orchester, La Bataille de Martinestie, oder Coburts Sieg uber die Turken), Joseph Starzer (Le gelosie del seraglio) o Weber (Abu Hassan). A la història hi passaren, a més a més, Mozart i Beethoven, amb dues de les grans i més conegudes obres que la música clàssica ens ha deixat; el tercer moviment, Rondo Alla Turca de la Sonata per a piano núm. 11 de Mozart – tot i que no és l’única que el compositor de Salzburg dedicà a imitar aquest tipus d’estil, com també els motius de la seva Die Entführung aus dem Serail – i la Marxa turca de Beethoven, que el compositor inclogué més tard en la seva obra Die Ruinen von Athen.

Es miri per on es miri, les notes d’aquestes bandes i els seus instruments van deixar empremta en les estretes i precipitades valls balcàniques. I és que l’elevat percentatge de població gitana, zíngara i eslava dedicada a la música en els països de l’antiga Iugoslàvia va lligat, a més de la influència del nord austrohongarès, a la presència fonamentalment otomana, que fa que els Balcans siguin una de les regions del món més “riques”, musicalment parlant.

Així i tot, la música artística dels Balcans no és gaire coneguda. Dels compositors clàssics, només George Enescu i Nikos Skalkottas han aconseguit una certa visibilitat internacional, als quals s’hi suma Goran Bregović, autor de nombroses bandes sonores com les de les pel·lícules d’Emir Kusturica. Noms com els de Josip Slavenski i Manolis Kalomiris són també molt estimats per la seva contribució musical que va acabar per esdevenir un símbol nacional. Molts d’ells amb formació a l’Europa occidental, foren els fundadors d’importants institucions per promoure i enfortir el paper de la música clàssica en els seus països d’origen, un vertader alè pels temps turbulents que els va tocar viure. Com a resultat, pocs estudis s’han publicat sobre compositors clàssics de la regió dels Balcans, la majoria d’ells escrits per erudits natius, les llengües dels quals romanen fora de l’abast de la indústria musical occidental. No obstant això, no hi ha més remei que perseverar, ja que aquests estudis són, en molts casos, l’única font d’informació detallada, especialment donada l’absència de partitures publicades per a gran part del repertori.

https://www.youtube.com/watch?v=6dy8Y6fTqhw

Paradoxalment, la música tradicional de la regió ha rebut molta més atenció, en part, per les qualitats tan distintives – i molt freqüentment objecte d’apropiació i, fins i tot, d’una òptica orientalista – dels repertoris rituals de les comunitats agràries. L’interès tan nacional com internacional per la música tradicional balcànica ha vist l’auge de bandes com Sanja Ilic o Balkanica, moltes d’elles innovadores i amb estils que van des del més pur folk-instrumental a la música electrònica, passant pel Chill out o el New age. D’entre els grans escenaris d’arreu del món on s’han exposat la barreja més emocionant entre tradició i modernitat destaca Eurovisió, amb artistes com Jelena Tomasevic o Zeljko Joksimovic. Els complexos ritmes i els instruments tradicionals com l’acordió, el violí, la tambura o el kaval sonen actualment en una barreja d’estils que grups com la Taraf de Haïdouk o la No Smoking Orchestra d’Emir Kusturica han exportat arreu del món.

Melodies d’un passat històric plural i divers conviuen allà on la política ha dividit en fronteres. El llegat musical dels Balcans encara és un tresor per descobrir, un tresor que cura les cicatrius d’un conflicte dolorosament recent, i que encara no s’ha assentat tan com voldríem dins d’una Europa suposadament plural i inclusiva. La música li deu els orígens a una regió on aquests s’entrellacen entre expressions de la tradició i la modernitat.

---

---