L'exposició, coproduïda per la Fundació Pau Casals i el Museu de la Música de Barcelona, s'enceta per commemorar el centenari de l'orquestra
El 13 d’octubre de 2020 es complien cent anys del primer concert de l’Orquestra Pau Casals a Barcelona i de la materialització de la màxima del violoncel·lista d’El Vendrell que la música fa, del món, un lloc millor. La data tan assenyalada ja va rebre homenatge en tres ocasions: dos concerts a L’Auditori, els dies 10 i 11 d’octubre, a càrrec de l’OBC i amb el debut del Quartet Casals com a solistes en aquesta i un concert commemoratiu el mateix 13 d’octubre al Palau de la Música amb Pau Codina, OCM i Salvador Mas. Aquest darrer acte fou realment emotiu per la seva immensa dimensió simbòlica: no només era la data i el lloc exacte de la primera posada en escena del projecte «més fructífer de la vida artística i professional» de Pau Casals, talment com ell reconeixeria, també era l’escenari que acollí l’assaig general de l’acte que havia d’inaugurar l’Olimpíada Popular del 1936, on els ideals humanistes de la Simfonia núm. 9 de Beethoven amb versos de Schiller quedarien truncats per sempre més amb la irrupció d’un cop d’estat que imposaria arbitràriament un model polític ben allunyat dels horitzons progressistes, justos i solidaris a què aspiraven els republicans convençuts com Casals.
Aquests breus apunts del seu recorregut biogràfic propicien entreveure el tarannà general d’aquella societat de mitjans del segle passat que creia aferrissadament en el valor transformador i catàrtic de la cultura.
Aquests breus apunts del seu recorregut biogràfic són només quatre pinzellades de la vida del músic però, d’una banda, ajuden a poder configurar la idea general d’un personatge de referència no només a nivell musical sinó també pel pensament i visió propis del món que trobem darrera la seva trajectòria professional i artística. D’altra banda, propicien entreveure el tarannà general d’aquella societat de mitjans del segle passat que creia aferrissadament en el valor transformador i catàrtic de la cultura, i que Pau Casals encarna a la perfecció. A més, també són el missatge que traspua de l’exposició que oferirà el Museu de la Música de Barcelona, coproduïda per la Fundació Pau Casals, a partir del 24 de novembre de 2020 i fins el 18 de juliol de 2021, que es podrà visitar en ambdues seus alhora, el Museu de la Música i el Museu Pau Casals del Vendrell, respectant les seves peculiaritats quant a l’oferta museística que presenten. Així doncs, a l’antiga residència de Casals, l’exposició se centrarà en la figura del Mestre com a director d’orquestra internacional recuperant l’homenatge que diferents músics i personalitats del moment van retre a Casals l’any 1927, mentre que al museu barceloní s’emfatitzarà més aviat en la història de l’OPC: des de la seva fundació i funcionament fins a la relació d’aquesta amb el context històric que la va veure néixer i desenvolupar-se.
«Les suites de Casals representen la cúspide de la creativitat musical occidental».
John Rockwell, The New York Times, 7 de maig de 1979.
Pau Casals s’apropià de l’ideal artístic d’un geni romàntic que «serveix a la Música» per fer-lo virar cap a una música que serveix a l’esperit popular.
En aquesta línia, Núria Ballester, directora del Museu Pau Casals que des del 1974 s’instal·là a la Vil·la Casals i comissària de «100 anys de l’Orquestra Pau Casals. Excel·lència musical i compromís social», juntament amb els altres organitzadors com el musicòleg Jaume Ayats o el director de la fundació Jordi Pardo, teixiran una mostra visual que ha d’acompanyar el llegat musical excel·lent del violoncel·lista d’El Vendrell, recobrant la seva faceta de defensor de la pau i personatge compromès políticament, ja que potser aquest és un dels seus rostres que han quedat més oblidats. Pau Casals, com afirmava Pardo en motiu del centenari, fou «un músic total, a banda de ser un virtuós del violoncel», que potser és la característica més coneguda i integrada en l’imaginari col·lectiu. Fou capaç d’anivellar Barcelona a l’avantguarda musical europea en el terreny simfònic, portant a la capital catalana personatges de capçalera com Strauss, Stravinsky i Webern per dirigir la seva orquestra, i en mots del crític musical del New York Times John Rockwell, quant a la creació personal, les seves suites «representen la cúspide de la creativitat musical occidental» (7 de maig de 1979). Però alhora fou pioner també en les divises de l’art com a element principal per l’emancipació social i col·lectiva, d’un art qualitativament magistral per a tothom, i no pas exclusiu de les elits socials, talment com es pot extrapolar de l’Associació Obrera de Concerts de 1926 o les seves aportacions als discurs progressista iniciat per Anselm Clavé (1824-1874) en el terreny de la divulgació musical.
Irrompent en aquest món com a hereu del romanticisme, Casals assolí ràpidament el títol de Mestre però traslladà aquesta etiqueta d’aquest camp a un altre. Gràcies a l’enorme tasca pedagògica, s’apropià de l’ideal artístic d’un geni romàntic que «serveix a la Música», en mots de Josep Maria Corredor a la seva publicació Pablo Casals cuenta su vida. Conversaciones con el maestro (Juventud, 1975), per fer-lo virar cap a una música que serveix a l’esperit popular: d’aquí «el fervor, l’entusiasme, el carisma i la generositat de Casals», per dir-ho amb Salvador Mas, que només es poden entendre des de la concepció que una perfecció musical impacta inevitablement en la societat. Així doncs, sentències com la de l’organista Marcel Dupré, quan exclamava que «en realitat […] el violoncel comença a partir d’ell», no són pures hipèrboles i exageracions retòriques, sinó la perfecta sintetització del símbol Pau Casals, que podrem resseguir al llarg de l’exposició a través de programes de concerts guardats pel músic, partitures conservades a la Biblioteca Nacional, documents audiovisuals proporcionats pel Fons Pau Casals de la fundació i objectes de caire personals d’aquest individu que, cent anys després del seu naixement, encara es manté com a far indiscutible per la música, l’art i la cultura dels nostres dies.
