Després d’estar mesos tancats i amb privacions ens hem abandonat als excessos d’unes vacances que ens han ajudat una mica a fer pal·liar les seqüeles mentals de la crisi. Aquest mes de setembre tornem a començar la rutina amb les ganes d’engegar nous projectes, però també amb una nostàlgia de dies ociosos i despreocupats que es confon amb la precaució de si tot es torna a aturar. Tant si és així com si no, en aquesta secció de Barcelona Clàssica us convidem a descobrir noves músiques i estar atents a l’àudio del mes protagonitzat, aquest setembre, per Josep Maria Guix (Reus, 1967), que lidera una de les darreres novetats discogràfiques de l’any en la nova creació a Catalunya. L’àlbum Images of broken light, del segell NEU Records, arriba com un xiuxiueig a cau d’orella, una invitació poètica a descobrir una paleta de colors íntima i seductora.

L’àlbum de Guix és més aviat una epifania. A través de les imatges de l’àlbum descobrim la bellesa, la imatge sensible de la veritat, com diria el filòsof. Amb títols com ‘Vent del capvespre’, ‘Llàgrimes de tardor’ o ‘Jardín seco’ queda recollida la poètica sonora d’un Guix que es postula com el compositor de l’essencialitat. L’autor del mes crea amb una barreja d’autoexigència, cerca de perfecció i autocrítica per descobrir-nos, través de les seves obres, la seva gran capacitat de desvelar emocions sorgides d’un diàleg des de la subtilitat, el recolliment i la reflexió.

La música de Guix parla des del lirisme. De fet, l’artista defensa que “hi ha compositors lírics i èpics, i jo em sento més poeta que narrador”. La vessant poètica de Guix es manifesta no només en el so, sinó també en el títol de l’àlbum. Images of broken light ens parla de la descomposició de l’espectre de colors i dibuixa un univers vaporós, evanescent, ple de veladures i de contorns difuminats. A través de les seves obres, Guix dibuixa un joc entre el blanc i el negre que ens remet a l’obra de Fernando Zóbel que veiem a la portada, un oli on ha desaparegut la pinzellada per deixar només una taca, un polsim negre sobre blanc que enganya la nostra percepció amb un esclat de negre que el compositor entén com un impuls optimista. El títol també ens remet a la cultura pop i folk, fent referència a un cèlebre vers de la cançó dels Beatles Across The Universe, i el joc amb la llum recorda la coberta de l’àlbum Dark Side de Pink Floyd, on un feix de llum blanca passa a través d’un prisma per representar el conjunt de la societat i contrasta amb el feix de llum de colors refractats, que simbolitza la unitat difractada i imperfecta.

La imatge de la llum trencada és una manera d’evocar la subtilesa, de dir que a Guix li agrada més parlar a cau d’orella que fent el crit. Precisament, en la seva música hi ha aquesta idea cinematogràfica de parar l’atenció més en la reacció al crit que en el propi crit, perquè entén que el silenci és més colpidor. És on contenim la respiració i això ens posa en una tensió que ens estimula. A Guix li agrada compondre músiques que sorgeixen del silenci i tornen al silenci i que, a la vegada, presenten un destacat joc visual, per això representar obra de Zóbel al llibret s’escau. El disc s’ha cuidat molt també a nivell estètic i d’edició, amb pàgines que respiren molt i amb gran presència d’un blanc molt elegant, remetent també a la cal·ligrafia xinesa. D’alguna manera, hi ha reminiscències de l’artesà.

Han passat deu anys des de la composició de la primera obra fins la darrera, però tot l’àlbum, enregistrat per NEU Records, conté una coherència absoluta. Es tracta de peces breus que prenen com a referència un poema que condensa molta emoció. Sovint es tracta el so amb delay filtrat i hi trobem la presència de trinats d’harmònics sul ponticello, amb unes dinàmiques molt marcades. El disc està concebut amb un ordre de peces que van des del gran al petit i fins tornar al gran. El que importa no és el què sinó el com, sense caure en l’error de pensar que el material o el llenguatge ens ho garantiran tot.

L’estil, per a Guix, és una manera de fer en què “et mostres tu i no pas el que estàs explicant”, és una “eina per la qual m’expresso”, per això la seva màxima és “sigues tu mateix”. Probablement, els elements que confereixen identitat a l’autor són l’harmonia i el timbre, i la manca d’un sentit rítmic, a banda d’una determinada col·lecció de colors. La ressonància és un element clau, també, al llarg de les seves obres, on hi ha present una minuciosa atenció al moment posterior de l’esclat sonor, quan les partícules es comencen a descompondre i l’ontologia de les notes es troba entre el ser i el no ser. L’obra s’ha creat a partir d’un moment racional que deixa pas a la intuïció, que pren un paper cada vegada més important, perquè confereix llibertat creativa. El compositor confessa que “he envejat mot la immediatesa dels pintors, el procés d’improvisació”, tot i que al darrera hi ha una estructura a la qual, sovint t’hi porten els materials. S’ha d’entendre tot amb profunditat, però “en la composició no hi pot haver la voluntat de justificar-ho tot absolutament”.

Images of broken light recull peces breus que fan referència a un poema previ que embolcalla tota una emoció i remet a un aspecte visual. La clau, comenta Guix, és treballar directament amb el so i per aquest motiu el timbre és bàsic, cosa que “costa molt concebre”, però s’ha de treballar per aconseguir els matisos. És molt difícil fer una caricatura de la seva música, hi ha molts elements que donen significat estètic de manera molt subtil. Per trobar els sons i els colors, Guix treballa amb un teclat midi que, si bé no aconsegueix la puresa del so dels instruments, dona una idea del color que s’està aconseguint.

L’àudio que us proposem d’explorar aquest mes recull els ‘Seven haikus for cello’. Guix concep l’haiku com “una idea, més que un poema”. Es tracta, en efecte, d’imatges poètiques i, alhora, molt visuals. Guix defensa que hi ha una part sonora important en els haikus que converteix l’obra musical en un espectacle sinestèsic i bona mostra d’això és que al disc hi conflueixen música, poesia i pintura. Perquè, a més, el haiku és un joc emotiu que fa copsar una “emoció especial”. Orient ens evoca imatges que ens fan comprendre la nostra realitat, que potser “no diuen res concret però impliquen moltes coses”.

El primer haiku, que funciona com a preludi, surt del no-res, és pràcticament inaudible i esdevé un repte per a la percepció, amb una gamma dinàmica entre el piano i el pianíssim per expressar la sensació d’ambient boirós a trenc d’alba. Els oients de la nostra secció hauran d’emprar uns bons auriculars per captar els matisos de la proposta, en què la perspectiva atmosfèrica ofereix una campana que sona amb pizzicato d’harmònics fins que un arc recull el so. Ens imaginem una imatge on hi ha manca de sol, amb un ambient vaporós i amb boirina que desdibuixa els perfils a través d’un atac molt feble fins que el so s’abandona a la ressonància.

Tot seguit escoltem el segon haiku, que es desplega amb més expressivitat a través de contrastos, glissandi i dobles notes. Certa violència fa “el crit” i es desplega en greus rodons que caminen cap a l’agut en un joc d’aparició i desaparició del so amb una subtilesa i un afany de dibuixar la poesia que també trobem en el tercer, amb un so discontinu entre el ser i el no ser, on un trino percudit amb subtilesa deixa pas a la ressonància.

El so desemboca en el quart haiku, extremadament líric i amb un so més continuat i sinuós que es torna passional i arrauxat, amb un inici nerviós i ple de contrastos del cinquè, que juga amb les dobles cordes, amb una part central que dibuixa una filigrana sinuosa. El sisè es basteix a partir de la idea de percussió, amb omnipresència d’un pizzicato expressiu. Neix i mor sense fer massa “soroll” per donar pas al darrer, de caràcter conclusiu. Es tracta d’una pàgina molt lírica, fins i tot elegíaca, amb un preludi rugós i tosc que deixa pas a un legato que es transforma en un so més violent, dibuixant un diàleg el piano i els crescendi.

L’obra va ser un encàrrec del festival de Tres Cantos i l’estrena va anar a càrrec de Guillermo Pastrana, que ha fet una tasca divulgativa interessant, i està previst que Roger Morelló aporti també la seva visió. La lectura que escoltem és la visió d’Arnau Tomàs, que signa una interpretació acompanyada de “molta implicació i un caràcter vehement”. Arnau Tomàs desplega una àmplia capacitat tècnica i expressiva, conreant des del glissando fins al tremolo i el legato, des de la duresa i violència de la doble corda fins la lleugeresa del pizzicato. Tomàs converteix una idea abstracta, una intuïció intel·lectual, en una idea sensible que transcendeix els murs. L’artista es pren seriosament l’obra i hi imprimeix passió, alhora que el so ens arriba amb certa lleugeresa i vaporositat, conceptes que en cap cas són sinònims d’intranscendència ja que, en realitat, l’objectiu de Guix és expressar la grandesa de la natura amb una proposta musical senzilla. 

Sovint ens plantegem quina funció ha de tenir la música en temps com els que vivim. Irònicament, Guix respon: “Guanyar diners. És una necessitat”. Certament, per un creador tan poètic i subtil com Guix sorprèn una resposta així, però si és cert que l’art serveix per “fer-nos feliços i més savis”, també cal que, els que l’exercim com a mode de vida el reivindiquem des de la seva vessant pragmàtica i des de la seva sensualitat. Tant des de la seva vessant estètica com moral, l’art és un antídot davant la uniformització de la industrialització i la millor manera de gestar el sentit crític que ens cal per sobreviure en aquesta societat.

Images of broken light és el primer i darrer monogràfic amb la música de Josep Maria Guix en un moment en què “vivim en un interregne en què el disc compacte no ha acabat de morir però no hem trobat substitut”. Guix confessa que, amb el CD, hi ha una misteriosa potència de l’objecte al qual estem lligats emocionalment. Aquest disc destaca per les excel·lents condicions en què es va enregistrar després d’un procés de gestació molt laboriós i llarg. Neu Records ha fet una feina acurada i detallista de l’obra de Guix, tant de so com de cura de l’element espacial. Sens dubte, és un dels retrats més penetrants d’un compositor català dels darrers temps.

Pots recuperar els darrers articles dels àudios del mes aquí:

‘Les bienveillantes’, Hèctor Parra

‘Widmung’, Benet Casablancas

‘Le cornu ancestrale’, Joan Bagés

‘Tierra, polvo, tumba’, Núria Giménez Comas

---

---